Oriol Broggi (Barcelona, 1971) és un dels directors teatrals més reconeguts de Catalunya i de l’escena internacional per la seva capacitat d’innovar i sorprendre amb els clàssics. Llicenciat en Dramatúrgia i Direcció Escènica a l’Institut del Teatre, amb estudis d’imatge i so, pronunciarà la ponència inaugural de la XXII Jornada de la Societat Catalana de Qualitat Assistencial, “Mirar la vida com des d’un escenari”. Serà el proper 9 de juny a la sala d’actes de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
– Parlarà davant d’un auditori ple de professionals sanitaris. Al seu llibre, El record de la bellesa (L’Altra Editorial), es refereix a l’aspiració del teatre de deixar un record en l’espectador. Què voldria que s’emportessin els assistents en aquesta ocasió?
– Que es plantegin la vida justament com si fos una obra de teatre. Que mirin el dia a dia com una ficció, afegint futilitat a la vida, que no ho és gens, de fútil.
– Quin serà el nucli de la ponència inaugural de la jornada?
– Soc d’una família de metges, però jo no ho soc pas, de metge. Però la visió d’algú que fa teatre i que ha d’inventar un petit món en cada obra pot ser interessant. Quan jo creo una escena, invento un món copiant el que veig i tinc al voltant, i ho treballo com si allò fos el més important. Però les meves són petites històries…
– I també hi passen moltes històries per consulta cada dia. Ens trobem aquí amb un paral·lelisme amb el món del teatre?
– Hi ha molt dels actors que pot ser útil als metges: la col·locació de la veu, el manteniment de l’atenció… A l’hora de transmetre missatges difícils al pacient, han de trobar la forma adequada de comunicar-s’hi. Al teatre treballem amb el sentiment de les persones. Els metges també hi treballen: han de pensar com ho escenifiquen, quina expressió fan amb la cara, quin és el guió que generarà la màxima tranquil·litat en el pacient.
– Recentment, també ha innovat muntant un teatre al cinema Aribau. Innovar implica genialitat o flexibilitat mental, cap de les dues o ambdues alhora?
– Penso que per innovar cal agafar referents antics. No pots innovar sobre el no-res, a no ser que siguis un geni com Mozart. En teatre, això és molt difícil, perquè ja s’ha fet tot. L’únic que ens queda és trobar noves combinacions: agafar el que és antic, redescobrir-ho i repensar-ho. Al teatre, innovar significa repensar codis, llenguatges i mirades, expressar-los i posar-los en escena sense complexes.
– Aquest repensar els codis es podria aplicar a qualsevol disciplina, com ara la medicina?
– Un exemple molt clar per a mi és l’estona que els metges tenen per al pacient i els pocs recursos per disposar d’aquest temps de qualitat. En canvi, tot ha de quedar resumit a la història clínica electrònica. Haver d’estar pendent de la pantalla de l’ordinador treu pes a la mirada del doctor cap als ulls del pacient, que explica què li passa.
– Com combinar la tecnologia i la mirada humana alhora?
– Estudiant com innovar i recuperar la relació metge-pacient sense perdre l’essència i sense perdre les possibilitats de les noves tecnologies. Tinc un pare que s’ha dedicat a la medicina i la bioètica, i sempre me n’ha parlat. Quan jo faig teatre, penso en aquesta contínua tensió entre el que passa a la realitat i el que poso sobre l’escenari. El metge sempre ha tingut aquesta dificultat de tractar la salut del pacient i alhora tractar la persona. Al teatre, la dificultat és tractar la història que expliquem davant d’un públic que és un gran ens i alhora està format per individus.
– En alguna ocasió, ha recuperat una frase de l’escriptor Jorge Luis Borges, “el clàssic és aquella obra o idea que sabrà incorporar fins i tot visions posteriors”. La medicina és un bon clàssic per a innovar?
– Això Borges ho deia de la ficció, de les formes narratives, artístiques i estètiques. Però la medicina i la societat també incorporen noves visions, i esdevenen idees vàlides i clàssiques. Un dia algú va posar-se a treballar en l’anestèsia buscant la forma de treure el dolor a l’hora d’operar, perquè el patiment no ho permetia fer. Ara ens caldria innovar en relació a la gestió dels sentiments i de les emocions.
Fotografia: Albert Salamé
